Entrevista originalment publicada a La Directa el 23/03/21
Fotografies: Sira Esclasant
Text: Mariana Cantero
Després d’estudiar Antropologia va anar a treballar a Vancouver (el Canadà), a l’única sala de consum supervisat de drogues de tot l’Amèrica del Nord. Allà va veure un sistema basat en la concepció de les persones que usen drogues com a protagonistes dins el disseny, la implementació, el monitoratge i l’avaluació dels programes. Després d’un temps va tornar a Barcelona, on va participar en un estudi sobre dones que s’injectaven drogues. Per a la recerca, es va crear una xarxa de dones que, temps més tard va acabar sent l’embrió de Metzineres. Al principi, es trobaven cada setmana per berenar plegades. Uns àpats que van passar a ser especialment interessants com a punt de trobada de dones i persones no binàries que usen drogues. “Generalment, els serveis orientats a la reducció de danys són molt masculinitzats, les dones en aquests entorns representen un 15 %”, calcula Roig, que entén aquests recursos com producte de polítiques androcèntriques que, a vegades, han respost a les necessitats de les dones, però no als seus interessos.
Fa la sensació que els serveis orientats a dones que usen drogues no tenen en compte la interseccionalitat de causes: o ets sense sostre, o ets migrada, o…
Sí, es tendeix a buscar una causa d’exclusió i segmentar les persones sense posar-les en el centre. Aquí el consum de drogues moltes vegades fa de barrera d’accés a altres serveis com albergs, tallers formatius, cases d’acollida… Funciona com a factor d’exclusió i d’expulsió. Realment, el consum de drogues no és la causa, generalment, sinó la manera que tenen algunes persones de gestionar malestars socials emocionals relacionals. L’abordatge llavors, ha de ser integral i veure una mica tot el que hi ha voltant.
Com treballeu vosaltres?
Nosaltres apuntem a la millora del benestar, sigui el que sigui que això significa per a cadascuna. Per això intentem potenciar el que creuen que els anirà bé. Som molt receptives als coneixements de cadascuna i creiem necessari crear espais de seguretat on poder compartir aquests coneixements, perquè moltes vegades les dones posem en marxa estratègies de supervivència que no es valoren, o es valoren en negatiu. Aprenem juntes i les que tenim coneixements tècnics i uns certs privilegis treballem pensant que no hi ha una diferència entre unes i altres. Moltes de les dones amb problemes relacionats amb l’ús de drogues, en realitat relacionen el consum amb sentir-se soles, amb tenir por, amb no tenir un lloc segur on dormir, amb bregar amb problemes de salut mental, amb automedicar-se, amb el sexe per supervivència.
Quines polítiques s’haurien de dur a terme?
Cal donar alternatives viables sòlides i segures, diverses perquè les persones són molt diverses, en habitatge, per exemple. Cal respondre a aquesta heterogeneïtat, donant sortides vàlides, segures, incorporar dones amb experiència viscuda en els equips de treball, i potenciar formes d’autoocupació i autogestió. La nostra resposta de moment és molt simbòlica, perquè tenim uns recursos limitats.
Però us heu constituït com a cooperativa. Podeu generar un espai d’autoocupació? Rebeu suport de les administracions?
L’Ajuntament [de Barcelona] ha intentat solucionar el tema simplement amb el control policial dels mal anomenats narcopisos o pisos de consum. La resposta punitiva no soluciona el problema, de fet es tanca un pis i se n’obre un altre i es traslladen les persones consumidores, cosa que les estigmatitza cada vegada més. Nosaltres tenim un abordatge prou més integral, més holístic. És la nostra aposta, però no la de l’Ajuntament. Continuem demanant un local aquí, al barri. Cal assumir que el sistema està fallant, és el sistema que s’ha d’acostar a elles, no elles al sistema.
Els pisos de consum s’han relacionat amb l’especulació urbanística. Com treballeu amb els col·lectius en defensa de l’habitatge?
Nosaltres entenem les veïnes que es queixen perquè viuen a prop d’un pis de consum. L’alternativa seria tenir oberts serveis de reducció de danys les 24 hores, però aquests serveis al Raval no existeixen. Ens aliem amb altres col·lectius i intentem treballar l’estigma, perquè és molt fàcil culpar a les persones que usen drogues, s’ha fet de manera directa i indirecta. Però el focus està en la gentrificació, en l’especulació, en el fet de no generar espais socials per a les persones que els necessiten i intentar expulsar-les. Som veïnes del barri, no un servei, sinó un col·lectiu més que ve a aportar. Estem a l’Àgora Juan Andrés Benítez, ens hem sumat a les xarxes de suport que han sortit pel tema COVID-19, amb Raval Rebel, el Lokal, Putes llibertàries, en les lluites pel CAP de Raval Nord. Hem procurat ser l’engranatge d’alguna cosa que s’interpreta no com a assistencialisme, sinó com a activisme. I si volem que totes ens incorporem als col·lectius, és necessari articular primer les respostes per a cobrir les necessitats bàsiques.
